nunca nueve

Avui estava parlant amb qui conec des de fa 4 anys, però no havia vist fins avui.

El primer que vaig escriure en aquest bloc (que inicialment es deia “o-Blog“) estava títulat “començo de 9″ i deia “Què puc dir-te que no sàpigues…”. L’intent del bloc era posar-hi les coses que cregués que algú més havia de saber.

Avui escric sota el títol “començar de nou” perquè arrel de veure que la gent em troba i em llegeix pot llegir no pel que dic, sinó pel qui sóc.

I ja sé perquè m’incomoda que, el que escric i pot llegir tothom, no només ho llegeixi tothom sinó que ho llegeixin certes persones concretes. Podríem dir que m’agrada escriure sense després veure’m atrapat pel que he dit. Podríeu dir que ja sabia que ho llegiria ‘tothom’. I jo diré que ho pot llegir tothom que li interessi llegir-ho, però no que ho llegeixi tothom que sense interessar-li, hi busqui “coses”.

El que realment vull és poder començar de nou. Poder conèixer gent nova i relacionar-mi novament. Sense que aquesta persona, de cop i sense llogar un investigador privat, amb un simple cop al Google sàpiga tant de mi.

També vull deixar enrera el passat, i poder dir que m’importa un comino què fa la gent que fa tantíssims anys que no veig i que ja sé que seguiran igual que quan ens veiem (jo també segueixo igual pels altres segurament).

En aquest sentit recordo un conte d’Isaac Asimov on ja existia una màquina per veure el passat, però estava controlada per l’Estat, costava molt tenir-hi accés i es controlava què publicaven del que havien vist del passat. I l’Estat ho feia així perquè si permetien mirar en la màquina què havia fet tal persona ahir, llavors ja no era mirar el passat des d’un punt de vista històric i tenia implicacions socials.

I el conte s’acaba aquí, i això també.

Avui he sabut que el Gobierno Español ha deixat sense diners a FREMAP. (frase tendenciosa)

Inversions, coses que estaven previstes de fer, etc. Tot s’ha aturat perquè el Gobierno Español ha de donar l’aprovació a aquests projectes, i els ha dit que no. Per ara, passa com puguis.

I ara recordeu que fa uns mesos el nostre estimadíssim Zapatero ens va donar 400€, que començaran a deixar-nos de cobrar de la seguretat social (o no sé encara com anirà el malabarisme) aquest mes de Juliol.

Abans de saber aquest fet, em prenia la crisi com si fos però no fos. Fet i fet, no tinc ni cotxe ni hipoteca.

I ja poden sortir experts a la tele a explicar que la crisi serà si ens posem tots a perdre la confiança en consumir. Què em diran quan és el Gobierno que para les màquines?

En fi, jo posaré el meu granet de sorra i prometo gastar-me tot el sou, de manera tal que a finals de mes ja no em quedi res. Serà la meva manera d’estimular l’economia. I si cal, aniré més sovint al restaurant.

Em donaré de baixa de l’ADSL d’Orange. És l’ADSL més patètic i cutre que m’he vist obligat a fer servir, quan en teoria havia de ser el millor. Havia de tenir 20Mb de baixada i 1Mb de pujada. En realitat tinc ara mateix 250KB/s de baixada i 25KB/s de pujada.

A la feina tenim l’ADSL de 20Mb de Jazztel i el mateix torrent que a la feina baixa a 1200KB/s (sí, mil dos-cents), a casa baixa a la merdosa velocitat de 60KB/s (sí, seixanta).

La pàgina del router em diu que estic connectat a 10403 kbps de baixada i 368 de pujada. (Si faig una prova em diu 6000 i 200 aprox.) Això vol dir que tenia més pujada quan tenia l’ADSL normal (sense que fos el de 20MB) que ara. Francament patètic. Pagar més i tenir menys, aquest és el lema d’Orange.

Vaig trucar per donar-me d’alta el 27/06, el 15/07 rebo el router, i avui he decidit donar-me de baixa (encara no ho he fet). Sort que he vist a la web que tens un mes sense compromís de permanència.

L’experiència més irreal és que si ara em truco del fix al mòbil em surt un número que al trucar-lo no em truco a casa meva sinó a casa d’algú altre. (això pot ser un error tonto, però és una cosa més que m’ha passat)

La meva experiència no té perquè ser el normal en Orange. Un amic que té el mateix, el router li diu +700 de pujada.

Això que tenim aquí dalt són 9 bidons d’orxata comprats a la Jijonenca d’Avinguda Gaudí quasi-cantonada amb Rosselló.

Hi ha un bidó de dos litres i 9 d’un litre + 2 que s’estan rentant + 3 que he donat.

I l’últim dia que vaig anar a comprar-ne, li vaig dir al venedor que ja en tenia un munt. Jo ja sabia que ell no accepta bidons de tornada, ni te’ls compra ni et rebaixa el preu si tu portes el teu embàs. Però li vaig voler dir perquè, carai, què n’haig de fer de tants bidons?

El que m’interessa i em fa escriure-ho al bloc és que va dir que abans si que acceptaven reomplir bidons (o acceptar-los de tornada, ara no ho sé), però que alguns bidons els portaven en mal estat i va decidir no acceptar-ne cap, i vendre orxata i bidó tot junt per 4€.

I em fa pensar com fem les coses en la nostra societat. És veritat que aquell era un home gran (i em va semblar de raonaments poc profunds), però aquell home creu una bona solució deixar d’acceptar tots els bidons perquè alguns no estan en condicions.

I jo estic convençut que tota la humanitat no funciona així. Que és en aquest mundillo que em rodeja que fan les coses pensant-les d’aquesta manera tan mal pensada.

Em recorda el cuiner-cap que va fer fora el cambrer per robar.

I em recorda també l’escaladora morta a Montserrat que l’endemà mateix va incentivar la regulació de just el que estava fent.

Foxconn deliberately sabotaging their BIOS to destroy Linux

No està mal! Una empresa que fabrica plaques mare escriu malament la bios perquè Linux peti.

I tal com escriu qui ho ha descobert, aquesta denúncia és el tercer resultat quan busques foxconn i linux. Li ha tocat la grossa a l’empresa Foxconn.

I la resposta de l’empresa quan li envia la queixa per email: “aquesta placa no suporta Linux”. Però és que no només no suporta Linux sinó que no compleix les especificacions ACPI.

(esperant que can caballe se’n faci ressò)

Iberia apuesta por El Prat desde donde operará hasta 10 vuelos transoceánicos en 3 años
Conte ha señalado que los vuelos transoceánicos estarán orientados “fundamentalmente” hacia América porque los vuelos de largo radio se nutren un 50% de pasajeros de Europa y para volar desde España hacia Asia, los clientes que vienen de otros puntos de Europa tendrían que deshacer el recorrido hecho y añadirían dos o tres horas más de viaje. “Esto no es sostenible”, ha dicho Conte, que ha añadido que hasta que no haya suficiente demanda interna para volar hacia el Este no potenciarán este tipo de vuelos.

El President d’Iberia, Fernando Conde, ens acaba d’explicar que des de Barcelona no podran sortir mai dels mais avions cap a Asia perquè els europeus perdrien dues o tres hores de viatge.

Això ho va dir el Maig passat.

I ara us explicaré un pròxim vol que faré:

Barcelona-Helsinki-Mumbai. Com veieu travessaré Europa en un vol de cinc hores. I perquè ho faré? Perquè era el vol més barat. Finnair ven els vols més barats, i amb diferència, per anar a Bombai.

Per què ni Iberia que pot volar directament ni Air France ni cap altra companyia identitària no aconsegueix competir en preus amb Finnair?

El senyor Fernando Conde ens pren el pèl adduint motius geogràfics per discriminar l’Aeroport del Prat.

Però tranquils, els españols no tenen res en contra Catalunya, són uns incompetents de dalt a baix (recordo la frase sobre incompetència d’un amic). I la prova que són incompetents és aquesta altra notícia on uns españols demanen impedir la competència i volen fer-los creure que la solució als problemes és que els donin més diners. (amb dos collons)

Com veieu els españols tracten igualment d’imbècils a catalans que anglesos.

I ara quatre cites del que diuen diversos catalans:

Vicent Partal i Josep Huguet estan a favor de “triar” fer escales que no siguin a Barajas. En contraposició tenim a Ramon Tremosa (cito d’oides) que diu que el que no fa l’Estado Español per Catalunya ho farà el mercat. Jo, evidentment, estic amb el segon, enlloc de creure que comprar un bitllet d’avió és una opció política que demana la militància del català conscienciat (i les cançonetes de sempre).

I citar també el nostre estimat Joaquim Nadal, actualment Conseller de Política Territorial i Obres Públiques:

El conseller Nadal admite que ‘el mercado manda’ pero sitúa la clave para El Prat en la descentralización de AENA

“El mercado manda” diu el Nadal quan el President d’Iberia li diu que és geogràficament impossible volar des de Barcelona a Asia. Passarell de polític, diria jo.

I per acabar citar el President Montilla:

Montilla destaca el domini d’Iberia en l’activitat del Prat

Joan Ridao - Que no paguem la crisi els de sempre!
Finalment, el Govern espanyol ha admès la crisi.

No n’hi ha prou d’admetre la crisi

I també calen tenir receptes per sortir-ne.

Això que tenim aquí dalt són les tres primeres frases dels paràgrafs incomptables de l’últim escrit del mai prou resumit: Joan Ridao.

Si algú el té a mà, que li faci entendre que un bloc no és un format epistolar, ni tampoc un article de diari a quatre columnes. Tampoc és una tertulia de ràdio on puguis explicar-nos tres cops el mateix.

De veritat, que algú li faci veure que ningú es llegirà tal llarguetat argumental. Has de ser molt d’esquerres per tragar-te tantes paraules ponderades i políticament poc piromusicals. En resum, que no diu res que no sabés abans de fer veure que m’ho llegia.

Però, companys, m’he pres la -probablement iŀlegal- llibertat d’esborrar parts del text per tal de deixar-lo democràticament didàctic i domèsticament digerible.

Finalment, el Govern ha admès la crisi. El deteriorament creixement és creure que l’actual situació és causa de la solució. Al marge que són necessaris missatges clars, la crisi no l’han de pagar els de sempre. Les persones més baixes no han de quedar abandonades i tampoc ha de disminuir la protecció per la mitjana de la Unió Europea. Per tant, el primer objectiu és com a mínim al 27%, que és la mitjana europea.

I també calen tenir receptes. Però no qualsevol recepta. Fins ara, les receptes han estat càrregues.

Davant d’això, Esquerra diu hem d’oblidar que Zapatero també pot variar la recepta. Actualment hi ha prop de 1.100.000 contractes mileuristes. Als pressupostos de 2009 volem un pressupost amb dèficit zero, de la mateixa manera pot ser que es pugui endeutar.

És en crisi que És obvi que calen mesures: augmentar les quotes de la Seguretat Social per capitalitzar l’atur dels emprenedors, flexibilitzar i també crear un autèntic jaciment d’ocupació i també augmentar les mínimes.

D’altra banda, cal un model productiu prou curt, és a dir, un nou model crescut sobre sòlides mesures del Govern que necessita la població envellida. El Govern hauria d’apostar per la tercera revolució, i no ho fa. La crisi hauria de copejar el temporal.

Però el pecat original és com l’excusa per retallar cada família cada any, mentre mantenim els serveis bàsics: sanitat i serveis. Per això, ara més que mai cal un just a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià que acabi amb el nostre país i permeti fer crisi.

Sexe i diners tenen una cosa en comú. I suposo que és aquesta similitud el que els fa importants, però, pejorativament importants. Com a mínim en aquest mundillo postcristià en que vivim.

De què et serveix tenir diners? Tenir diners només et serveix per tenir diners. Comprar si que et serveix. Però comprar és aliè als diners. Per exemple, amb els mateixos diners pots comprar-te roba bonica o roba lletja.

Amb el sexe és el mateix. De què serveixen les relacions sexuals? Per tenir-ne. Igual que amb els diners, estarem d’acord que està bé tenir-ne. De fet, tenir sexe i diners són dues de les coses que més ens preocupen a tots (o m’ho sembla a mi, disculpa‘m Bruno).

Ni tenir sexe ni diners t’aporta res més que tenir sexe i diners. El fet de tenir-ne no implica que tinguis res més que allò mateix. El fet que en tinguis no vol dir res més que el fet d’haver-ne tingut. Tenir-ne no implica que en puguis seguir tenint. Per seguir tenint-ne has de seguir fent “coses” perquè cada dia és un començar de nou. Cada dia has d’anar fent coses per seguir anant-ne tenint.

Haver tingut sexe i/o diners, en tot cas, el que farà és que d’aquí una setmana els trobis a faltar.

Amb diners pots fer coses que valguin molt la pena. Amb el sexe també pots fer coses que valguin molt la pena.

Quan ens regalem coses el que fem és buscar coses que valguin la pena per l’altre.

Un cap de setmana amb la parella, sopant en un restaurant, o en un pis a la costa (cosa que jo ja no puc fer), i fer l’amor amb llum tènue, i etc. <– això costa diners i inclou sexe. Però l’atractiu no són ni els diners gastats ni el sexe. Però sense diners ni sexe seria el mateix, oi?

Una altra similitud: entre guanyar diners o no guanyar-ne, no diré que no hi hagi diferència, però és que tu ets el mateix amb feina o sense feina. I les mateixes persones podem tenir relacions sexuals continuades que no tenir-les, i seguim sent igual.

I tan sexe com diners poden anar de tres segons. Dius una frase incòmode en algun moment, i et quedes sense parella. No dius el que has de dir a la feina i també perds calers.

I finalment, sexe i diners van lligats intrínsecament amb els altres. Els altres et donen diners, i el sexe també.

Molts haurem sentit a parlar dels “horts urbans”. No parlo de posar testos a la terrassa, parlo de l’Ajuntament de Barcelona, que es fan els d’esquerres agafant un tros de terra i repartint-lo entre quatre del barri perquè facin enciams.

La idea és simpàtica, bonica, satisfà els nostres egos, i ens acosta a la natura (concepte que ha deixat de ser l’excusa per sortir el diumenge per convertir-se en ideologia política).

A mi també em cauen simpàtics els horts urbans, i, d’entrada, em sembla la mar de bé que existeixin. El problema és quan resulta que a Barcelona falta aigua.

Aquest és l’hort urbà de per allà l’Avinguda del Tibidabo.

I aquí podeu llegir què diu el cartellet:

Diu que com que falta aigua, està prohibit regar els horts urbans.

Trobo molt natural i assenyat que davant la falta urgentíssima d’aigua, deixin sense aigua els enciams. Però hi ha alguna cosa que falla i no són els enciams.

Tinc uns familiars que vivint al Maresme i tenint afició per l’agricultura, han reemplaçat un tros de gespa per unes tomaqueres amb rec automàtic. I la seva conclusió és que el seus tomàquets són més cars que els comprats. I ho sap mirant només la factura d’aigua.

Llavors perquè l’Ajuntament de Barcelona fa aquestes coses? Suposo per motius polítics. Perquè ni sense crisi d’aigua té cap sentit cultivar tomàquets a certs llocs.

L’Ajuntament té una revista i l’ha d’omplir de coses que fan ells a favor de la ciutadania. Posen un hort urbà a favor de la ciutadania, tallen l’aigua de l’hort urbà a favor de la ciutadania.

La meva ideologia capitalista, i de dretes si voleu, és que facin els tomàquets qui s’hi vulgui guanyar la vida i que pagui impostos. I res de subvencionar tomàquets conreats a la ciutat per entretenir la gent gran (i aconseguir que et votin).

Ara que han retirat la socialista campanya “visc-a Barcelona”, que era vergonyosament imbècil, us presento tres fotos fetes l’altre dia per Barcelona.

La primera és la viva veu del poble expressat lliurement sense constrenyiment ni repressió.

La segona és a la cruïlla Rambla Catalunya amb Diagonal on un dia, sorprenentment, vaig coincidir amb els neteja-vidres dels semàfors, els genuïns diria jo.

La tercera és a la cruïlla Diagonal amb Avinguda Sarrià. Són curiosos aquests habitants tan diferents i tan semblants alhora, no?